6.1.17

El folre.

Llagut Menjavent, antic Pedro.  Roses 1924. 

15.  La fusta pel folre.

Mentre que l’espinada de la barca és feta amb fusta dura, com la del roure i alzina, per les traques del folre cal buscar posts tretes de troncs d’arbres de fusta resinosa. En el cas del Menjavent vaig buscar fusta de pi roig o rojalet (pinus sylvestris).
La fusta del pi roig és resinosa i a l’hora força dura. Els taulons amarats de resina es tornen més flexibles en ser sotmesos a l’escalfor del foc i això permet que, amb la pressió de falques i serjants, puguin ser adaptats a les formes corbes i revirades del casc. Les barques antigues tenen traques d’una amplada considerable (uns 20 cm) i entre 15 i 20 mm de gruix per les barques de fins a uns 6m d’eslora. Per adaptar-se a les formes del casc definides per l’enramada, les traques no poden ser rectes si no que moltes d’elles han de tenir forma d’arc amb unes fletxes (distància del punt mitjà d’un arc a la corda) considerables. Aquest fet implica que les posts d’on es retallaran les traques han de provenir de troncs amb una certa fletxa original que permetin que la veta s’adapti millor a les fores longitudinalment corbades que es requereixen.

Esquema de totes les traques més el contubal o contra cinta per tal d'establir les necessitats de fusta.

Per al folrat vaig encarregar a l’empresa Fustes Fontova de Cabra del Camp, que tallessin un pi roig del que en  pogués sortir un tros de tronc d’uns 45cm de gruix, cinc metres i mig de llargada, amb pocs nusos i amb una fletxa d’uns 20cm.  Ells mateixos el van tallar en 8 posts no cantejades de 3,5 cm de gruix i el van assecar i tractar contra els fongs per immersió durant 25 dies en una piscina amb els productes adequats.

A part de l’esmentada fusta de pi roig per les traques de major longitud i fletxa (vegeu esquema) també es van usar algunes posts de pi de flandes per les peces de geometria menys compromesa.

Esquemes de la paraia i la sobreparaia per a determinar les necessitats de material

9.11.12



Acabant l’enramada.

14. La paramola o carlinga.

La paramola és la post on descansa la base de l’arbre. A més de la funció esmentada, serveix per donar rigidesa longitudinal a l’enramada. Em el cas que ens ocupa és una peça d’aproximadament un metre i mig de llargada, un pam d‘amplada i uns cinc centímetres de gruix. Descansa sobre els set medissos centrals als quals es colla. Per ajudar a mantenir aquesta peça més fermament lligada als medissos i, a treves d’ells, a la quilla, és tallen en la seva part inferior unes canals on aniran encaixades les quadernes.
Fent les canals a la part inferior de la paramola on encaixaràn els medissos.

Persentant la paramola sobre la medissada.


 Un cop muntada aquest peça es pot donar per acabada l’enramada.

A la paramola encara falta fer-li el forat o tinter on anirà encaixada la part inferior de l'arbre.

 

14.10.12

La Medissada II

13. Medissos i estameneres.

Donat que la part superior de les estameneres queda entre la cinta i el contubal i, a més, sobre aquesta darrera peça s’assenten la coberta del senó, els bancs, la coberta de proa, etc..., cal desmuntar bona part de la barca per tal de poder muntar en condicions la resta de la medissada i les estameneres.


Abans de procedir a treure totes les estructures que s’assenten sobre el contubal, cal amidar, marcar i fer-ne fotos per tal de tenir constància de la seva posició i de les formes originals del llagut. Així mateix cal mantenir, en la mesura del possible, les fustes del folre en la seva posició original, ja que són elles les que defineixen les línies d’aigua de la barca. Això s’aconseguirà singlant el casc per diferents punts amb l’ajuda de cordes, falques i serjants.



Per extreure les estameneres velles es forada al voltant dels claus que les fixen les fustes del folre amb una corona dentada, de manera que es treu la quaderna amb els claus en ella fixats. A mida que es van substituint les velles per les noves estameneres, es fermen en elles -de forma provisional, amb brides de niló- les fustes del folre que encara ajuden a mantenir la forma del casc.




Es procedeix a substituir tots els medissos i estameneres del llagut. El medis i les dues estameneres d’una mateixa quaderna se solapen un més d’un pam per tal de donar rigidesa a l’estructura. Les cares ocultes de les parts solapades es pinten amb la pintura bituminosa Liquaflex per prevenir-ne en la mesura del possible la seva podridura. Les tres peces s’uneixen per mitjà de visos d’acer inoxidable A4 de cinc mm de diàmetre.





Les estameneres properes a la quaderna mestra tenen una curvatura molt pronunciada, semblant per la seva forma a la d’un quadrant de circumferència. No m’ha esta possible trobar fusta amb una curvatura de veta que s’assembli, ni de lluny, a la requerida per confeccionar aquestes peces. Encara que la solució s’allunyi dels mètodes i materials propis de la construcció més tradicional, he procedit a laminar roure per tal d’obtenir un material de on poder treure les esmentades peces. Cada tira de roure a encolar te 5 mm de gruix i 5cm d’amplada. Per encolar el roure s’ha utilitzat resina epoxi amb una càrrega de silica col•loïdal. Per laminar les peces de roure s’ha construït, un motlle on assentar el plec de làmines . Per donar la forma al paquet de làmines encolades es procedeix a corbar-les, poc a poc, amb serjants. La operació és delicada ja que la viscositat de la cola facilita que les làmines de roure llisquin unes sobre les altres fent difícil mantenir-les en posició.


Motlles i sarjans per al laminat de peces en roure.





Peces de roure laminat de les quals sortiran les estameneres de les quadernes centrals.



Les quadernes centrals es van ensamblar abans del seu muntatge a la barca.



7.10.12

La medissada I


12. Forcats i primers medissos.

Un cop col•locada la nova quilla caldrà anar substituint els forcats i els medisso, començant pels més deteriorats, per uns de nous.

Per tal tenir un referent clar a l’hora de fixar-los sobre la quilla es situa un fil tensat entre els centres de la part superiors de les dues rodes. Aquest fil tens i la pròpia quilla definiran el pla de crugia de la barca que, d’ara endavant, serà pres com a referent vertical i longitudinal per a la col•locació de la resta de peces. El referent horitzontal ens el podrà donar la línia definida per a pròpia quilla i un nivell d’aigua.

Els medissos i forcats són fets d’alzina torta, de manera que la veta de la fusta segueixi el màxim possible la forma de la peça. Els forcats tenen forma de ve baixa molt tancada i, sent impossible trobar alzina amb les qualitats adequades per treure’n aquestes peces, s’ha optat per fer-los unint dues peces amb una juntura de mitja mossa encolada i empernada.


La majoria dels medissos s’han trencat en treure’ls, això si ja no estaven trencats i molt deteriorats prèviament. Per extreure les formes dels medissos s’han fet plantilles de fullola de una de les seves cates i amb l’ajuda de la centenella s’han extret els seus escantillons –angle que forma el pla definit pel medís amb el folre de la barca- amb que ajusten al a uns intervals aproximats de deu centímetres. Un cop s’ha disposat de totes les mides necessàries es procedeix a fer el plano del medís en paper vegetal. Les plantilles de fullola seran molt útils per buscar la fusta que per la forma de la seva beta s’ajusti millor a la curvatura de cada peça. L’angle extret amb la centenella es dibuixa sobre un llistó de fusta que te el mateix gruix que els medissos i en ella es pot amidar directament la pèrdua que ha de tenir una cara del medís respecte l’altre.



Per fer cada peça s’ha treballat amb la serra de cinta i la regruixadora aplanadora per extreure’n la forma bàsica i, posteriorment, amb el ribot, la raspa i la fregadora de banda s’ha donat l’acabat de la cara que estarà en contacte amb el folre.
Els medissos es fixen a la quilla amb perns passants la cabota i femella dels quals queda amagada dins la fusta, estopada i espitjada amb un tap d'alzina encolat. Com ja s'ha, dit totes les cares ocultes es pinten amb pintura bituminosa Liquaflex.


26.2.12

La quilla i les rodes IV

11. Col•locació de la nova espinada.
Un cop pintades les cares que quedaran ocultes amb la pintura bituminosa liquaflex, es procedeix a unir els diferents elements que constitueixen l’espinada de la barca –rodes i contrarodes, peus de roda i quilla- Les unions dels peus de roda amb la quilla i les corresponents rodes es realitza per mitja d’unions en junt de jou (rayo de Júpiter en castellà). Aquestes unions s’acaben d’estampir amb un parell de petites falques enfrontades i s’asseguren amb perns passants de10 mm (Vegeu l’entrada 9. Substitució de la quilla, les rodes i les contrarodes.)
Presentant les peces que formaran la roda, la contraroda i la quilla.
Un cop unides totes les peces cal presentar l’estructura muntada sobra la barca.
Per poder treballar correctament dins la barca s’han hagut de desmuntar les estructures de proa i popa: coberta, barra i barrots de proa, jaient i, a popa, barres de senó, jou, pernilets... Donat que totes aquestes estructures ajudaven a barca a mantenir la seva forma original ha calgut desmuntar aquest element amb molta cura i cinglar el casc amb un parell de cordes adequadament tensades.
Vista de popa de la presentació de l'estructura axial de la barca.

Vista de proa de la presentació de l'estructura axial de la barca.
Un cop s’aconsegueix situar correctament l’estructura axial, se l’uneix de forma provisional amb serjants als medissos vells que semblen tenir major resistència. És sobre la nova espinada, utilitzada com a referent i pal de paller, que caldrà treballar i anar substituint, progressivament, tots els elements deteriorats per uns de nous. Tots aquest nous elements seran realitzats prenent els vells com a model, tant pel què fa a forma i mides com a material. La nova estructura axial unida fermament amb els medissos menys deteriorats juntament amb la cinta i la contracinta o contubal ajudaran a mantenir les formes de l’embarcació.

Els extrems superiors de les dues contrarodes sobresurten, una per sobre de la coberta de proa i, l’altre, per sobre del jou a popa. És per aquesta raó que s’ha fet un encaix als extrems superiors de les peces de roure laminat que formen la part corbada de la contraroda per tal d’afegir-hi –encolades i empernades- sengles peces d’alzina que en formaran les parts visibles.

Contubal: Peça llarga de reforç del buc que va de proa a popa a la part interior del costellam i a l’alçada de la cinta.

24.4.11

La quilla i les rodes III.

10. La gresa o alefrís de les rodes, contrarrodes i quilla.

Gressa d'inclinació variable al llarg de la contraroda de proa.

Abans d’empernar les diferents peces que constitueixen la carcanada de la barca cal fer la gresa o alefrís, és a dir, la mossa angular o escotadura que corre pels costats i al llarg de la quilla, rodes i codast per assentar-hi les testes de les taules del folre. També cal fer una mossa al llarg de les contrarodes per tal que les taules del folre s’hi assentin correctament. La inclinació de l’escantilló -Planejada o serrada que es fa al cantell d'una peça de fusta perquè ajusti exactament damunt una altra- respecte les cares laterals de la quilla varia de forma contínua al llarg del codast i les rodes. 

Centenelles per amirar i traçar angles.

Per treure aquest angles variables cal prendre mesures amb una petita centenella –instrument compost de dos regles articulats de manera que es poden posar en angle més o menys obert, i que serveix per midar angles -. Val a dir que aquesta eina és imprescindible en moltes fases de la construcció d’una embarcació o també en l’extracció de les formes d’una d’existent.



20.1.11

La quilla i les rodes II.

9. Substitució de la quilla, les rodes i les contrarodes.
I, és clar, per posar una quilla nova cal treure la vella! Ja m’ho havien advertit però, tot i això, la impressió és forta. Treure l’espinada a la barca és entrar en un punt de no retorn. L’emoció de la feina per fer es barreja amb la por de no ser capaç de fer-la. I si en lloc de recuperar una embarcació estàs destruint, de forma irreversible, tot el què queda d’ella?
Roda i contraroda de popa unida a al jaient i els pernilets.

Popa de la barca sense la quilla i les rodes. 
Per obrar les peces de l’estructura, de fustes dures i gruixos considerables, són imprescindibles màquines com la regruixadora i la serra de cinta. En el meu cas he tingut la sort de poder disposar de les màquines de l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa. Des d’aquí pren encara més valor la tasca dels mestres d’aixa que, fins ben entrat el segle XX, han fet la seva feina amb eines estrictament manuals com la serra i l’aixa.

Per la dificultat de trobar fusta d’alzina adequada a la rotunditat de la curvatura faig les contrarodes, molt a pesar meu, laminant roure francès, tallat a llistons de 5 mm de gruix. Utilitzo cola epoxi amb silica col·loïdal. La tècnica del laminat és laboriosa però dona peces de major resistència que les fetes amb fusta tallada.

Rodes i contrarodes noves.
 Un cop fetes totes les peces que constitueixen l’espinada cal ajustar-les i empernar-les. La feina d’ajustar els empalmaments amb junt de jou en peces fetes d’alzina és força laboriosa.


De popa, roda, peu de roda i contraroda. S'hi poden veure els senyals per on passaran els perns.
Presentació de la quilla i la roda de popa abans de fer les greses.
 Els perns són fets amb vareta d’acer de 10 mm. Per un cantó se’ls pica amb un martell de bola per fer-ne el cap i par l’altra se’ls passa la filera de roscar. S’ha de parar atenció a l’hora de presentar les peces i fer-hi els forats passants. Cal foradar amb el trepant i a pols, gruixos de 12 o 15 cm d’alzina, procurant no desviar-se de la perpendicular. Es fan diversos forats de diàmetre creixent tot lubricant la broca i traient sovint els encenalls. El diàmetre del forat definitiu que ha de rebre el pern ha de ser un parell de dècimes més prim que el pern per tal que aquest entri a pressió i s’asseguri així l’estanquitat. El pern entra de fora a dins de forma que la femella quedi per dins. Per ajudar l’estanquitat s’estopa la cabota i s’unta amb brea la zona on la cabota s’insereix dins la roda. Posteriorment es posa una espitxa que amaga la cabota.

Totes les cares ocultes es tracten amb pintura a base de quitrà.
video
Totes les cares ocultes de totes les peces es pinten amb Liquaflex –pintura bituminosa que ajuda a protegir-les de la podridura-.



Recull de seqüències d'algunes de les fases de l'empernat de la roda i la contraroda de proa.