20.1.11

La quilla i les rodes II.

9. Substitució de la quilla, les rodes i les contrarodes.
I, és clar, per posar una quilla nova cal treure la vella! Ja m’ho havien advertit però, tot i això, la impressió és forta. Treure l’espinada a la barca és entrar en un punt de no retorn. L’emoció de la feina per fer es barreja amb la por de no ser capaç de fer-la. I si en lloc de recuperar una embarcació estàs destruint, de forma irreversible, tot el què queda d’ella?
Roda i contraroda de popa unida a al jaient i els pernilets.

Popa de la barca sense la quilla i les rodes. 
Per obrar les peces de l’estructura, de fustes dures i gruixos considerables, són imprescindibles màquines com la regruixadora i la serra de cinta. En el meu cas he tingut la sort de poder disposar de les màquines de l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa. Des d’aquí pren encara més valor la tasca dels mestres d’aixa que, fins ben entrat el segle XX, han fet la seva feina amb eines estrictament manuals com la serra i l’aixa.

Per la dificultat de trobar fusta d’alzina adequada a la rotunditat de la curvatura faig les contrarodes, molt a pesar meu, laminant roure francès, tallat a llistons de 5 mm de gruix. Utilitzo cola epoxi amb silica col·loïdal. La tècnica del laminat és laboriosa però dona peces de major resistència que les fetes amb fusta tallada.

Rodes i contrarodes noves.
 Un cop fetes totes les peces que constitueixen l’espinada cal ajustar-les i empernar-les. La feina d’ajustar els empalmaments amb junt de jou en peces fetes d’alzina és força laboriosa.


De popa, roda, peu de roda i contraroda. S'hi poden veure els senyals per on passaran els perns.
Presentació de la quilla i la roda de popa abans de fer les greses.
 Els perns són fets amb vareta d’acer de 10 mm. Per un cantó se’ls pica amb un martell de bola per fer-ne el cap i par l’altra se’ls passa la filera de roscar. S’ha de parar atenció a l’hora de presentar les peces i fer-hi els forats passants. Cal foradar amb el trepant i a pols, gruixos de 12 o 15 cm d’alzina, procurant no desviar-se de la perpendicular. Es fan diversos forats de diàmetre creixent tot lubricant la broca i traient sovint els encenalls. El diàmetre del forat definitiu que ha de rebre el pern ha de ser un parell de dècimes més prim que el pern per tal que aquest entri a pressió i s’asseguri així l’estanquitat. El pern entra de fora a dins de forma que la femella quedi per dins. Per ajudar l’estanquitat s’estopa la cabota i s’unta amb brea la zona on la cabota s’insereix dins la roda. Posteriorment es posa una espitxa que amaga la cabota.

Totes les cares ocultes es tracten amb pintura a base de quitrà.
Totes les cares ocultes de totes les peces es pinten amb Liquaflex –pintura bituminosa que ajuda a protegir-les de la podridura-.



Recull de seqüències d'algunes de les fases de l'empernat de la roda i la contraroda de proa.

9 comentaris:

Joan Sol ha dit...

Hola, Cesc!

Segur que amb tot el que has après restaurant el "Menjavent", ara series capaç de construir una barca nova, a partir dels plànols... O creus que és més fàcil fer-ho a partir d'una barca vella i anar substituïnt les peces fetes malbé?

Quin tant per cent, aproximadament, has aprofitat de les fustes originals?

Bona feina!

Cesc Jordán Vallès ha dit...

Bona tarda Joan,
Tot i que no he fet cap barca nova a partir d'uns plànols i, per tant, el que et dic és pura especulació, crec que hagués estat més senzill fer una barca nova al costat de a vella. Més senzill encara hagués estat fer-ne una de nova a partir d'uns plànols. Una feina molt laboriosa ha esta treure plantilles del medissos i estameneres, més tenint en compte que la barca estava deformada i que sovint hi ha punts de difícil accés.
En relació al tant per cent de fusta original aprofitada crec que te'n faràs més el càrrec si t'enumero les peces conservades: bancs de proa i popa, les quatre escalameres, el cap de mort i la soleta de l'aleta d’estribord (total 8 peces). Totes han estat conservades ja que no són elements estructurals que comprometin la solidesa de la barca, en cas de deteriorament irreversible són de fàcil substitució i, finament, presenten senyals que donen testimoni de la història de la barca i li donen caràcter.
Val a dir que la restauració i conservació d'aquest elements de l'antiga barca ha donat molta més feina que si haguessin estat fets de nou.
L’únic argument ha esta la recuperació, ni que sigui radical, d'una barca concreta; el Pedro, fet a Roses i feinejant a Colera des del 1924.
Gràcies pels teus comentaris, que com deies a l'entrevista a l’emissora mallorquina, sempre procures que facin alguna aportació i siguin una excusa per l'aprofundiment i l'enriquiment de tots.
Salut!

Joan Sol ha dit...

En definitiva, has fet una barca nova; una rèplica del "Pedro". Però una cosa és restaurar una barca per a un museu i l'altra restaurar una barca per navegar, que ha de sòlida i segura. En el teu cas, que volies una barca per navegar, l'opció que has escollit per recuperar el "Pedro" era l'única possible, crec jo.

A l'últim Espai Marina Tradicional vam tenir una discusió força viva sobre aquesta qüestió, parlant, concretament, del "Alfonsito", un llaüt de finals del XIX, que encara es conserva. Òbviament, si se'l vol fer navegar, s'haurà de construir de nou. Fins i tot , hi havia algun mestre d'aixa que en aquesta reconstrucció defensava l'ús del laminat com l'única manera d'estalviar fusta i, per tant, d'abaratir el cost.

Felicitats per la feina feta.

Cesc Jordán Vallès ha dit...

Hola, Joan!
Jo m'ho miro com si la feina de manteniment que s'hagués hagut de fer els darrers trenta anys s'hagués dut a terme d'una sola tacada. Una barca centenària ben mantinguda quina proporció conserva de les seves fustes originals.
En Miquel Borillo del Consorci el Far em deia que si en cap moment hi ha hagut dues barques; una al costat de l'altre, es podia considerar una restauració. Si no també podríem entrar en establir el percentatge de fusta original que ha de tenir una barca per seguir sent ella.
En tot cas a mi m'agrada pensar que segueix sent aquella barca del 1924. D'altra banda així consta als papers.
Cesc
Gràcies per la informació sobre com seguir els comentaris al blog; crec que me'n sortiré.

Anònim ha dit...

Menjavent o Pedro - Pedro o Menjavent
tant se val , el precís és que navega ara i també a 1924 .
Gràcies Cesc pel teu esforç i sacrifici . Només veurel navegar ja és un goig.
Toni el mariner

Joan Sol ha dit...

Tens raó, Cesc. Tant la teva idea com la d'en Miquel Borillo em semblen molt clares. A més, crec que no té sentit establir quin tant per cent de fusta original ha de tenir una embarcació restaurada per seguir sent ella.
I en Toni ha acabat de reblar el clau.

Espero poder sortir un dia d'aquest amb el "Mentjavent" i poder admirar de prop la feina que hi has fet.

A reveure!

Anònim ha dit...

Us puc assegurar als que no hi heu navegat, que és una glòria poder-ho fer. Penso que les línies d'aigua han de ser genials. Amb mar mogudeta s'encavalla alegrement a les onades i amb bon vent llisca fàcilment. Us ho diu un marí de secà, que es mareja com una prenyada. No riguis, Francesc!
En quant al valor històric, penso que en Francesc ha estimat tant el "Menjavent" que hi ha posat un valor afegit, igualment històric. Sense treure cap mèrit a l'esperit de fidel identificació amb l'original. El qual sobrepassa algun detallet de contingència que es pugui objectar.

Anònim ha dit...

No sóc un anònim, soc en Vallhonrat. Salutacions cordials!

Anònim ha dit...

quina feinada!!